L’entrada al domicili, finques o locals de negoci per la inspecció tributària en l’àmbit de les persones jurídiques

L’article 140 de la Llei 58/2003, de 17 de desembre, general tributària (LGT) atribueix als òrgans d’inspecció la facultat d’investigar i comprovar tots els elements amb transcendència tributària del subjecte passiu, considerant als funcionaris que realitzen aquestes tasques com a agents de l’autoritat. Així mateix, els articles 141 i 142 LGT atribueixen a la inspecció dels tributs la facultat d’entrar a finques, locals de negoci i altres establiments o llocs en els quals es desenvolupen activitats o explotacions sotmeses a gravamen. L’apartat segon de l’article 141 LGT estableix que quan el propietari de la finca o de l’edifici o la persona responsable del mateix s’oposi a l’entrada dels inspectors, no es podrà efectuar l’entrada sense la prèvia autorització de l’autoritat administrativa corresponent. Així mateix, quan en l’exercici de les actuacions inspectores sigui necessari entrar en el domicili constitucionalment protegit de l’obligat tributari, l’Administració Tributària haurà d’obtenir el consentiment del mateix o l’oportuna autorització judicial  (article 113 LGT) a càrrec dels jutjats contenciosos administratius. L’òrgan judicial valorarà les circumstàncies concretes de cada supòsit i apreciarà, si és precís, concedir el tràmit d’audiència previ a l’interessat. L’autorització judicial haurà de limitar el període de temps pel qual es concedeix.

L’autorització sol·licitada pels inspectors als propietaris és una autorització per a dur a terme la pràctica d’actuacions administratives centrades en l’examen de documentació amb transcendència tributària de les quals en resultaran una sèrie de circumstàncies quantitatives i subjectives.

Segons nombrosa jurisprudència del Tribunal Suprem en aquest estat del procediment, l’autorització d’entrada té per objecte una inspecció tributària que pot, o no, donar lloc a una posterior investigació penal; no obstant això, l’objectiu de l’entrada en el domicili i/o establiment no és altra que estudiar si el contribuent ha comès o no alguna infracció tributària.

Dit això, i fora els casos en què s’obté el consentiment exprés del propietari del domicili, establiment o local de negoci per a l’entrada i registre, hem d’entendre que el que distingeix i determina si és necessària l’obtenció de l’autorització judicial és l’àmbit espacial protegit de conformitat amb l’article 18 de la Constitució Espanyola (CE).

Es tracta d’un tema polèmic, tant pel que fa a la delimitació del que s’ha d’entendre com a domicili constitucionalment protegit com quan la protecció s’estén a les persones jurídiques.

El Tribunal Constitucional va determinar que la delimitació de l’àmbit espacial de protecció domiciliària no només és aplicable a les persones físiques sinó també a les persones jurídiques; per tant, aquestes últimes també són titulars del dret regulat en l’article 18 de la CE. En aquest sentit s’indica que hi ha determinats espais que com a conseqüència de l’activitat que es desenvolupa en els mateixos requereix d’una protecció enfront la intromissió aliena. Es considera, per tant, que aquest espai constitueix el centre de direcció de la societat o d’un establiment dependent de la mateixa o bé perquè serveix d’espai de custòdia dels documents o d’altres suports (informàtics, per exemple) de la vida diària de la societat.

En canvi, no són objecte de protecció els establiments oberts al públic o en els quals es porti a terme una activitat laboral o comercial per compte de la societat mercantil que no estigui vinculada amb la direcció de la societat, d’un establiment o bé no sigui espai de custòdia de la documentació. Seria el cas de magatzems, botigues, dipòsits o similars i fins i tot oficines en les quals només s’exhibeixin productes comercials.

En definitiva, el mateix Tribunal Constitucional estableix que respecte el concepte de domicili i dels titulars del dret a la seva inviolabilitat s’ha de tenir present que qualsevol local no disposa de la consideració de domicili constitucionalment protegit. La raó que impedeix aquesta extensió és que el dret fonamental esmentat no pot confondre’s amb la protecció de la propietat dels immobles ni d’altres titularitats reals o obligacionals relatives a aquests béns que puguin atorgar una facultat d’exclusió als tercers.

Cal destacar que la diferència principal en quant al domicili constitucionalment protegit per les persones físiques i jurídiques rau en què en les primeres el domicili abasta al nucli essencial de la intimitat personal i familiar. En canvi, en el cas de les persones jurídiques els espais no gaudeixen, en sentit estricte, d’una vinculació en l’àmbit de la intimitat en el sentit originari; és a dir, el que fa referència a la vida quotidiana, personal i familiar el qual només és aplicable a les persones físiques. Per tant, la protecció del domicili en el cas de les societats mercantils només s’estén als espais físics que són indispensables per tal que desenvolupin la seva activitat sense intromissions alienes, per constituir el centre de direcció de la societat o d’un establiment dependent de la mateixa o com espai de custòdia de documents essent totalment independent el fet que l’espai en qüestió es trobi en el domicili fiscal, en la seu principal o secundària.

De conformitat amb el que hem esmentat anteriorment, cal puntualitzar que quan els actuaris de la inspecció tributaria vulguin accedir a qualsevol domicili particular d’un ciutadà espanyol o estranger així com en qualsevol espai físic d’una persona jurídica que siguin considerats constitucionalment protegits, l’Administració Tributària haurà d’obtenir el consentiment de l’interessat o del seu representant i, davant la negativa de la inspecció o registre, haurà d’obtenir l’oportuna autorització judicial sense la qual no podrà actuar.

Aquesta situació és excepcional atès que la major part de les inspeccions es porten a terme en les oficines de l’Administració Tributària prèvia notificació de la comunicació d’inici les actuacions; assenyalant dia i hora en què l’obligat tributari ha de comparèixer. No obstant això, els òrgans d’inspecció tenen la potestat de decidir i actuar en les oficines o instal·lacions dels obligats tributaris objecte d’inspecció. Aquesta circumstància es produirà en aquells casos en què la mateixa Administració disposi d’indicis suficients per entendre que l’inspeccionat ha comès una o varies infraccions tributàries o fins i tot delicte fiscal i, per la magnitud del fet o per les circumstàncies cal actuar amb celeritat i discreció sense posar en antecedents a l’obligat tributari per evitar la destrucció de proves.

Amb l’entrada al domicili o instal·lacions, l’autoritat tributària pot precintar o confiscar aquelles proves documentals, sistemes informàtics o altres proves que puguin ajudar en les actuacions de comprovació i investigació.

La gestió correcta i controlada per assessors especialitzats pot ser un factor determinant pel bon desenvolupament de les inspeccions i per l’obtenció de resultats favorables pels interessats.

Ramió Assessors, gestió comptable i d’empreses. Necessites ajuda? Contacta amb la nostra assessoria a Girona.