Nova sentència del Tribunal Suprem sobre la plusvàlua municipal 

La plusvàlua municipal és l’impost sobre l’increment del valor d’uns terrenys urbans. Es tracta d’un impost que reben els Ajuntaments i que s’aplica quan es ven o es dona un immoble.
Durant el darrer any la plusvàlua municipal ha estat objecte de discussió i anàlisi per les administracions locals. També hi ha hagut el debat en Jutjats i Tribunals arrel de la Sentència 59/2017 d’onze de maig dictada pel Tribunal Constitucional (TC). L’esmentada sentència va declarar la nul·litat dels articles 107.1, 107.2a i 110.4a) de la llei reguladora de les hisendes locals (TRLRHL). Aquests articles parlaven de les transmissions de terreny en les que no s’hagués especificat l’increment de valor. Aquest fet va comportar una allau de impugnacions davant les administracions locals. En moltes ocasions aquestes impugnacions han arribat als jutjats ordinaris i fins i tot davant el Tribunal Suprem.

Què ha dictat el Tribunal Suprem sobre la plusvàlua municipal?

El Tribunal Suprem ja ha resolt diverses de les causes de la plusvàlua municipal que han estat impugnades en cassació. No obstant això, és necessari que el legislador sempre configuri la nova regulació legal després de les resolucions.
La primera resolució va ser la Sentència 1163/2018. Va ser publicada el 9 de juliol i determinava l’abast de la declaració d’inconstitucionalitat que establia la sentència del Tribunal Constitucional. En aquest sentit, la sentència estableix que els articles 107.1 i 107.2 TRLRHL són inconstitucionals i nuls amb caràcter parcial. Aquests articles s’aplicaven en els tributaris que no haguessin comunicat l’increment del valor del terreny.
En contrapartida, el TS ha considerat la inconstitucionalitat i nul·litat absoluta de l’article 110.4 TRLRHL. Segons el tribunal, l’article no permet acreditar un resultat diferent de les regles de valoració que conté. És a dir, que impedeix a les persones que puguin acreditar l’existència d’una situació inexpressiva de capacitat econòmica. Aquesta nul·litat absoluta fa que els obligats tributaris pugin provar que el canvi de la propietat del terreny no ha comportat un increment de valor. Així doncs, en aquest cas les persones no hauran de pagar la plusvàlua municipal.
El Tribunal Suprem també ha aclarit que és la persona la que triarà la prova per comprovar el no increment del valor. Sorprenentment, una prova podrà ser els valors determinats a les escriptures de adquisició i venda. Això provarà la diferència entre el preu d’adquisició i de transmissió del terreny.

Quins canvis hi haurà en la plusvàlua municipal?

Seguint la sentència, si una persona acredita la inexpressió econòmica de la transmissió del terreny no haurà de pagar. Concretament, serà l’Ajuntament qui declararà la no tributació d’aquest canvi de propietat.
Per altra banda, si l’Ajuntament considera que la transmissió ha fet incrementar el valor del terreny haurà de portar eines per provar-ho. En cap cas, però, podrà aplicar els preceptes legals 107.1 i 107.2 TRLRHL.
Cal indicar que la sentència 1163/2018, de 9 de juliol ha retornat la força a aquest impost potestatiu. No obstant això, els canvis en l’impost poden provocar noves incerteses. S’haurà d’esperar, doncs, a l’aplicació pràctica de la nova regulació.

Si tens dubtes, contacta amb la nostra assessoria a Girona i t’assessorarem.

Nueva sentencia del Tribunal Supremo sobre la plusvalía municipal 

La plusvalía municipal es el impuesto sobre el incremento del valor de unos terrenos urbanos. Se trata de un impuesto que reciben los Ayuntamientos y que se aplica cuando se vende o es da inmoble.
Durante el transcurso del último año la plusvalía municipal ha sido objeto de discusión y análisis por las administraciones locales. También ha habido debate en juzgados y tribunales como consecuencia de la Sentencia 59/2017 de 11 de mayo dictada por el Tribunal Constitucional (TC). Dicha sentencia declaró la nulidad de los artículos 107.1, 107.2 a) y 110.4 del Texto Refundido de la Ley Reguladora de las Haciendas Locales (TRLRHL). Esos artículos eran sobre las transmisiones de terrenos en las que no se había el incremento del valor. Este hecho ha conllevado un alud de impugnaciones ante las administraciones locales. En muchas ocasiones estas impugnaciones han llegado a los juzgados ordinarios y hasta al Tribunal Supremo.

¿Qué ha dictaminado el Tribunal Supremo sobre la plusvalía municipal?

El Tribunal Supremo ha resuelto distintas causas en relación con la plusvalía municipal que han sido impugnadas en casación. No obstante, es necesario que en todos los casos el legislador configure la nueva regulación legal después de todas las resoluciones.
La primera de estas resoluciones fue la Sentencia 1163/2018. Fue publicada el 9 de julio y determinó el alcance de la declaración de inconstitucionalidad establecida por la sentencia del Tribunal Constitucional. En este sentido, la sentencia establece que los artículos 107.1 i 107.2 TRLRHL son inconstitucionales y nulos con carácter parcial. Esos artículos se aplicaban en los tributarios que comunicaban el incremento del valor del terreno.
En contrapartida, el TS ha considerado la inconstitucionalidad y la nulidad absoluta del artículo 110.4 TRLRHL. Según el tribunal, el artículo no permite acreditar un resulto diferente de las reglas de valoraciones que contiene. Es decir, que impide a las personas que puedan acreditar la existencia de una situación inexpresiva de capacidad económica. Esta nulidad absoluta provoca que los tributarios puedan probar que el cambio de la propiedad del terreo no ha comportado un incremento de valor. En este caso las persones no tendrían que pagar la plusvalía municipal
El Tribunal Supremo también ha aclarado que esa persona es la que escogerá la prueba para comprobar el no incremento. Sorprendentemente, una prueba podrá ser los valores indicados en las escrituras de adquisición y venta. Eso probará la diferencia entre el precio de adquisición y el de transmisión.

¿Qué cambios habrá en la plusvalía municipal?

La sentencia determina que si una persona acredita la inexpresión de capacidad económica en la transmisión no tendrá que pagar. Concretamente será el Ayuntamiento quien deberá declarar la no tributación de dicha transmisión.
En otro caso, si el Ayuntamiento considera que la transmisión ha conllevado un incremento del valor del terreno deberá utilizar herramientas legales probarlo. Pero en ningún caso podrá aplicar los preceptos legales 107.1 y 107.2 TRLRHL.
Cabe señalar que la sentencia 1163/2018, de 9 de julio ha devuelto la fuerza al impuesto potestativo. No obstante, los cambios en el impuesto pueden implicar nuevos campos de incertidumbre. Se tendrá que esperar a la aplicación de la nueva regulación.

Si tienes dudas, contacta con nuestra asesoría en Girona y te asesoraremos.

El Tribunal Suprem sobre la valoració d’immobles

Per què es valora un immoble?

Hi ha diverses ocasions en les quals Hisenda ha de valorar un immoble per a fer una autoliquidació. Una d’aquestes podria ser, per exemple, en una herència en la qual s’ha de valorar l’immoble per aplicar-li el seu impost corresponent. Un dels mètodes que es solen utilitzar és fer una valoració d’immobles amb els valors que apareixen a altres registres oficials fiscals.
Aquest sistema es tradueix, en la pràctica, en l’aplicació del valor cadastral multiplicat per uns coeficients multiplicadors. Aquest valor es determina mitjançant dades, quantificacions o magnituds contingudes en registres oficials com el cadastre immobiliari  Tot i això, en aquestes valoracions no s’analitzar si són dades genèriques o hipotètiques. Tampoc es consideren l’evolució -a l’alça o a la baixa- dels preus del mercat immobiliari.
La valoració d’immobles amb els valors afecta pràcticament tots els impostos. Per exemple, en el patrimoni obtingut per la transmissió de béns en l’impost sobre les persones físiques. També afecta l’impost sobre societats, encara que es tractin d’uns tributs que ja estan lligats a una comprovació de valors: l’impost sobre transmissions patrimonials i actes jurídics documentats; l’impost sobre successions i donacions; l’impost sobre l’increment de valor dels terrenys de naturalesa urbana i l’impost sobre béns immobles.

Com comprova l’administració aquests valors?

L’administració pot comprovar aquests valors amb:

• Capitalització o imputació de rendiments.
• Estimació per referència als valors que figurin en els registres oficials de caràcter fiscal.
• Preus mitjans al mercat.
• Cotitzacions en mercats nacionals i estrangers.
• Dictamen de perits de l’administració.
• Valor assignat als béns en les pòlisses de contractes d’assegurances.
• Valor assignat per a la taxació de les finques hipotecades en compliment del previst en la legislació hipotecària.

El Suprem diu que només el coeficient no és vàlid

Fins ara per calcular el valor d’un immoble es multiplicaven el valor cadastral per índexs o coeficients -en les valoracions administratives d’immobles-. No obstant això, en la sentència de 23 de maig de 2018 el Tribunal Suprem consta que no es pot seguir utilitzant aquest mètode: es tracta d’una valoració molt genèrica i que no té en compte les característiques del bé concret. També determina que només serà vàlid si l’administració ho complementa amb una comprovació directa de l’immoble.
La sentència també determina que l’administrador ha de poder explicar perquè el valor decretat no correspon al valor real: no n’hi haurà prou en justificar-ho dient que hi ha una discordança amb el valor administratiu. Malgrat els canvis, l’administració continua essent l’encarregada de valorar correctament l’immoble seguint els criteris establerts.
El subjecte també podrà fer una valoració administrativa promovent la taxació contradictòria o impugnant la liquidació. Per tant, totes aquelles liquidacions tributàries que han estat valorades amb aquest mètode es podran impugnar o sol·licitar la seva rectificació. El termini per presentar aquestes reclamacions serà durant 4 anys.

Contacta amb la nostra assessoria a Girona i t’assessorarem.

El Tribunal Suprem anul·la l’obligació del registre d’hores de la jornada laboral

El Tribunal Suprem (TS) ha tombat l’obligació que les empreses duguin un registre diari de les hores treballades per cada treballador. Aquesta va ser establerta per l’Audiència Nacional (AN) en una sentència del 4 de desembre de 2015.  La sentència es va dictar el 23 de març de 2017 pel Ple de la Sala Social del TS. Afirma que les empreses no estan obligades a portar un registre de la jornada diària de tota la plantilla per comprovar el seu compliment. Així com que l’Estatut dels Treballadors (ET) només obliga a comptabilitzar les hores extres realitzades. D’aquesta manera, la sentència raona que l’obligació de l’empresari d’anotar – o de registrar – s’estén només a les hores extraordinàries realitzades.
 

Només s’imposa la necessitat de dur a terme un registre de les jornades especials

Aprofundim un mica més…

L’Alt Tribunal considera que, tal com recull de forma literal l’article 35.5 ET, el deure de registrar la jornada laboral es refereix exclusivament a la regulació de les hores extraordinàries. I no ho fa al còmput de la jornada laboral ordinària, prevista a l’article 34 de la mateixa norma.
Segons el parer del TS, no es pot fer una interpretació extensiva de l’article 35.5 ET. D’aquesta manera, l’obligació de registrar les hores diàries dels treballadors només està prevista per a les hores extres. No ho està per a les ordinàries. I és que, de ser així, i si la intenció del legislador hagués estat aquesta, també hauria inclòs l’obligació de registrar a l’article 34 ET i, al contrari, no ho ha fet. Per tant, només s’imposa la necessitat de dur a terme un registre de les jornades especials, però no de les jornades ordinàries.
Així que en la sentència del TS es fa una interpretació diferent de l’article 35.5 ET a la realitzada per l’Audiència Nacional en la seva sentència del 4 de desembre de 2015. Aquesta establia que les empreses han de mantenir un control diari de les hores que treballen els seus empleats. Així es pot determinar si es treballen hores extraordinàries.
A més, el TS argumenta que imposar el registre horari a les empreses limita el principi de llibertat d’empresa. Aquest deriva de l’article 38 de la Constitució Espanyola. A més a més,  és reconegut, pel Tribunal Constitucional, com a imprescindible per a la bona marxa de l’activitat productiva.  
Ara bé, per al TS aquesta sentència d’anul·lació no deixa indefens al treballador. Quan aquest hagi de demostrar que efectivament ha realitzat hores extraordinàries, l’empresa li haurà de notificar el nombre total d’hores extres realitzades a final de cada mes. En aquest sentit, la normativa europea sobre jornada laboral també recull únicament la necessitat de portar un registre quan se sobrepassa l’horari ordinari.
 

Conclusió

La sentència de 23/03/2017 dictada pel Ple de la Sala Social del TS anul·la expressament l’obligació de dur a terme el registre horari dels treballadors de les hores diàries. És així perquè considera que no es pot fer una interpretació extensiva de l’art. 35.5 ET i, alhora, imposar obligacions que limiten un dret com és el principi de llibertat d’empresa.
 

Coneixes els teus drets com a empresari? Des de Ramió Assessors t’ajudem en la gestió de la teva empresa perquè sigui el més rendible possible. En parlem?